Jugarijugar's Blog

Parlem dels nostres productes

Per què també tenim això?

Sovint, clients i amics ens han preguntat per què no tenim, a la nostra selecció, espases, ballestes o escuts. Durant molt de temps hem pensat que aquestes anomenades “joguines bèl·liques”, incitaven o legitimaven d’alguna manera l’agressivitat i pensàvem, com tanta altra gent, que oferir aquests materials simbòlics de lluita es podia considerar una acceptació de la violència.

Formant-nos sobre desenvolupament infantil, hem après que aproximadament entorn dels 4 o 5 anys, es desperta en molts infants la necessitat d’experimentar al voltant de l’impuls de protecció, de refugi, de defensa: apareixen espases, armadures, castells, muralles. Aquestes vivències formen part de la història de la condició humana, de la nostra memòria ancestral i col·lectiva, que els petits també hereden, integren i necessiten reviure.

També en aquesta edat es desenvolupa progressivament la consciència del mal, i l’impuls intern d’experimentar la lluita entre iguals. Això ens porta a assajar l’autoseparació, l’amidament de forces, el coneixement dels límits i la pròpia força física i psicològica. El joc simbòlic, amb les seves qualitats de representació i de rols, permet aquesta exploració de la força i de la rivalitat de forma saludable. Es tracta d’un terreny simbòlic, justament el que permet traspassar límits de violència fictícia, simulada o en tot cas mesurada, que d’altra manera no serien acceptables. En aquest context es torna possible aquesta transgressió, i només el joc lliure pot atorgar els acords i els permisos necessaris per a explorar-la. Els infants, llavors, poden experimentar entre iguals, o adaptar-se també quan juguen a lluitar amb un infant més petit: és habitual veure com, en aquest cas, mesuren molt més la seva contundència física que no pas en una lluita entre iguals.

tiny_packages

En aquest context, els arquetipus del cavaller, del rei, les simbologies de l’espasa, de l’escut, de la corona, del castell, tenen importància i valor perquè poden representar les forces contraposades del bé i del mal, de la protecció, del poder, de la força. Sant Jordi és un exemple molt ric com a figura que lluita contra un drac (les forces malèfiques, involutives).

L’adult que acompanya pot oferir situacions preparades i ajudar a crear-les: escenificacions, jocs, representacions de contes, on nens i nenes junts, en una situació guiada, puguin viure tots els personatges possibles, sense judici de cap mena; perquè en situacions amb contenció i facilitació de l’adult, nens i nenes indistintament puguin experimentar els rols de cavaller i de princesa, amb tot el que comporten.

Els estris de lluita són un suport formal al servei del joc simbòlic, i és per això que els infants se’ls fabriquen amb pals, branques, escombres o tubs de cartró. Aquests jocs de confrontació física tenen una dinàmica diferent quan es dónen entre iguals i quan són entre infant i adult. En aquest darrer cas (en què l’amidament de forces no és real) és important que els límits establerts siguin ben clars, per tal que les nostres lluites siguin saludables i gratificants.

Per altra banda, la força física i la lluita formen part del nostre món. No parlem aquí de les formes que adopta, de les seves manifestacions o de les causes que la provoquen, sinó del disseny humà real que ens configura, de l’agressivitat i de la força com a trets definitoris d’home i dona. I sobretot, de com acompanyem, amb límits clars, amb mirada honesta i no amb falsos judicis de valor, el desenvolupament infantil amb totes, i no només les socialment ben vistes, totes les característiques que ens atorga el fet de ser humans i de viure junts.

Parlem dels nostres productes

Grimpar, saltar, gronxar-se

Claudio Sourrue

Us heu fixat mai en la mirada d’un infant que tot sol, o sola, ha aconseguit grimpar i enfilar-se dalt d’un arbre, d’una tanca, d’una roca grossa o d’un turonet a la platja?

Els nens i nenes necessiten imperiosament moure’s, enfilar-se, provar de saltar i caure a l’herba, en un terra de fusta, en un matalàs. No és estrany veure nens enfilant-se als llocs més inverossímils: tanques del parc, barres de pas dels supermercats, prestatgeries o sofàs de casa, fanals, papereres, baranes i reixes dels portals.

Grimpar, enfilar-se, gronxar-se, són jocs que els permeten concentrar-se, conèixer-se físicament, explorar la pròpia força i habilitat, posar els cinc sentits en el moviment i la coordinació.

Claudio Sourrue

Moltes vegades, els nens i nenes són bombardejats amb una cantarella adulta inquietant: No corris, no t’enfilis, que cauràs, vigila, això no ho podràs fer, no pugis allà, no baixis per aquí, no saltis tant, no…no…no em facis patir. Malgrat aquesta pressió contrària i debilitadora, els infants persisteixen, ho intenten mil vegades tot, hi tornen, no es donen per vençuts. És més: dins la meravellosa capacitat d’autoregulació que tenen per repartir la seva energia vital, sempre prioritzen el moviment: és una necessitat essencial pel seu desenvolupament saludable. Senzillament, un infant sempre quiet és un infant malalt.

Sovint els pares i mares pensem que per fer totes aquestes coses cal anar, per exemple, als parcs, on hi ha zones preparades i estructures pensades per a permetre pujar, baixar i deixar-se lliscar. I poca cosa més, perquè de fet, les estructures de joc dels parcs urbans, especialment dissenyades per als infants, resulten molt limitades.

Claudio Sourrue

Creiem que, sense cap mena de dubte, el millor lloc on experimentar amb el moviment és la natura, el nostre medi natural: el bosc, la platja…però molts de nosaltres no podem accedir-hi de manera quotidiana. Per això, des de Jugar i Jugar proposem l’acondicionament d’algun espai de casa perquè els petits puguin enfilar-se.

Una escala de corda, un gronxador tou, una corda de nusos, una hamaca o una tela resistent i llarga, són bones opcions per facilitar i permetre aquest riquíssim ventall de jocs de moviment corporal. Si ens engresquem, veurem que no és tan difícil. Un ganxo al sostre i un mosquetó poden fer meravelles!