Jugarijugar's Blog

Coneixeu Foldit? És un videojoc trencaclosques en línia sobre el plegament de proteïnes. L’any 2011 els usuaris registrats, jugant de manera col·laborativa, van resoldre en tres setmanes un problema sobre l’estructura d’un enzim associat al virus de la SIDA. Els científics, fent servir métodes tradicionals, no ho havíen aconseguit en 15 anys.

Johan Huizinga va publicar l’any 1938 un llibre titulat Homo ludens on afirmava que l’acte de jugar és consubstancial a la cultura humana. No hi ha humanitat sense joc. Des de llavors s’ha estudiat molt la importància del joc en el desenvolupament humà; el joc ja no es considera cosa de nens, és una activitat humana imprescindible a qualsevol edat. Ja en vam parlar a l’article El jugar no té edat, on reivindicàvem l’esperit lúdic, un esperit relacionat amb la capacitat d’aprendre i emprendre, amb la llibertat i amb la felicitat. El joc també té una capacitat productiva, com hem vist amb l’exemple de Foldit.

Escola Can Manent (Cardedeu) “De gran vull ser mag i fer-ho tant bé com l’Antonio Díaz, un mag jove que actua a molts indrets. Vull ser mag perquè la gent s’ho passi bé!!

Aquesta enorme potència creativa que té el joc no ha passat desapercebuda i des de diferents camps (el màrketing, l’economia…) s’ha intentat aprofitar per a objectius propis a través del que en anglès es coneix com a gamification i que nosaltres anomenem gamificació o ludificació. També les noves tendències pedagògiques han incorporat aquesta idea i han portat el joc a l’escola, més enllà de l’etapa infantil, però no sempre respectant l’autèntic esperit lúdic.

Nosaltres creiem que el joc és la manera que tenim els humans d’aprendre. L’aprenentatge escolar sovint no té una utilitat immediata i òbvia, i el principal problema al que s’enfronten els professors és el de la motivació. El joc, en canvi, és una tendència natural de l’ésser humà, porta la motivació incorporada, i desperta entusiasme. Les emocions que es generen durant el joc contribueixen a un aprenentatge significatiu. La gamificació a les aules consisteix en la recuperació d’una eina tan antiga com el joc per a aprendre d’una manera més efectiva i divertida. Però – atenció! – no convertim la gamificació en una tècnica freda i centrada en puntuacions, regles i resultats que ens farien perdre la capacitat alliberadora i transformadora del joc.

Escola Castellum (St. Julià de Ramis) “Mentre juguen els infants creixen i aprenen. El joc aporta una font inesgotable d’idees, de descobertes, d’iniciatives, de pensaments, on cada nen/a segueix el seu procés i ritme.”

Si pensem en el joc com una experiència global que ens permet aconseguir allò que volem i que fem de manera totalment voluntària i moguts pels nostres propis interessos, aleshores podrem constatar que aprenem moltes coses al llarg de la vida mentre juguem. I, a diferència d’allò que hem memoritzat puntualment per aprovar un examen, quan fem una aprenentatge mitjançant l’experiència, ens quedarà gravat i l’haurem integrat per sempre.

Per tot això, aquest dia internacional del joc ens agradaria focalitzar la nostra mirada en el dret a jugar a les aules.  Infants i adolescents passen moltes hores a l’escola i creiem que accedir als aprenentatges a través del joc hauria de ser un dret. Per a que això sigui possible, cal que mestres i pares tinguem una mirada més àmplia sobre el que significa aprendre i el que significa el joc.

Escola Congrès Indians (Barcelona) “El Joc pot arribar a ser invisible, però deixa una petjada inesborrable a l’ ànima de l’infant.”

Volem aprofitar per reconèixer la tasca de les escoles i projectes educatius que fan possible el joc a l’aula – tant els que coneixem com els que ens queden per conèixer. Donem les gràcies a aquells mestres que, tot i desenvolupar la seva feina en un context educatiu advers, faciliten als infants la possibilitat de experimentar, provar, equivocar-se, tornar a intentar-ho… En definitiva, els permeten jugar i accedir al coneixement a partir de l’experiència.

Totes les  imatges i reflexions a peu de foto d’aquest article son un regal d’uns quants mestres d’escoles properes. Tant de bo serveixin a aquells als qui el cor els empeny a fer les coses d’una manera diferent a la seva aula, als qui potser l’únic que els falta és una petita empenta, una imatge inspiradora o una reflexió d’un company que li digui que sí és possible.

Escola Castellum (Sant Julià de Ramis)

La Sònia Kliass va dir  una vegada en un curs de formació al que vam assistir: “Ara que està tant de moda la paraula ecologia, caldria fer ecologia del joc perquè  aquest sí que veritablement està en perill d’extinció”.

Desitjant que el joc entri a les aules, us desitgem un feliç Dia del Joc 2014!

Juguem a les aules! és un article que hem preparat amb la col·laboració de l’Elena Ferro

Dia internacional de les famílies,

Jugar o no amb els nostres fills?

L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 20 setembre del 1993 va resoldre que el 15 de maig es celebrés anualment el dia internacional de les famílies.

En un dia com aquest, ens ve molt de gust reflexionar sobre un tema que sovint comentem amb vosaltres a les nostres xerrades, es tracta de si els pares i les mares hem o no, de jugar amb els nostres fills.

Les dinàmiques familiars han canviat radicalment en les últimes dues generacions i des que la dona s’ha incorporat de ple al món laboral, les campanyes que ens conviden a jugar amb els nostres fills han anat creixent, com si jugar amb ells fos una obligació o una fórmula per redimir consciències o un mètode per compensar el temps que, pels motius que sigui, no estem amb ells. Probablement, jugar amb els nostres fills sigui una manera fàcil d’acostar-nos-hi i de passar una bona estona però creiem que la clau està en saber separar molt bé les nostres necessitats de les dels nens i nenes.

La necessitat d’un nen o una nena és jugar, és vital, tan necessari com menjar o dormir, per això, sempre que poden juguen; ara bé, jugar amb adults o amb nens és molt diferent, en jugar amb els seus iguals poden i han d’aprendre normes de joc i de relació i tenen més possibilitats de ser ells mateixos i esplaiar el joc a la seva màxima dimensió. Quan un nen juga a espases amb un amic, els dos sabran com i quan cal caure, de cridar, d’amagar-se…. Si pregunteu a un nen amb qui prefereix jugar, gairebé sempre triarà a un altre nen o nena.

Foto de flickr timsamoff

Els adults també som capaços de jugar amb ells, però en molt poques ocasions baixem al seu nivell per permetre que siguin ells els que dirigeixin el joc, ens costa entregar-nos al 100%. Molt probablement acabarem imposant les nostres normes i decidirem el moment en què cal acabar, perquè altres tasques (sopar, rentadores, compra…) estan ocupant la nostra ment des que vam començar a jugar. Per aquest i altres motius, és molt freqüent que un joc entre adults i nens acabi en enuig. En canvi, quan els nens s’enfaden amb els seus amics tot és molt més lleuger, molt menys transcendental.

Una altra cosa que sol passar amb freqüència és que juguem sense ganes, ens mengem la sopa de pedres que ens han servit mentre estem pensant d’estar assegut a la cadireta mini del Ikea és molt incòmode i demanem que ens serveixin el segon plat, les postres i el cafè al mateix temps, per acabar ràpid amb el joc.

Que això ens passi no hauria de preocupar, és bastant natural, nosaltres som adults, ja hem jugat a espases, cavallers i cuinetes milers de vegades i no tenir ganes d’aquest tipus de jocs és natural i normal.

Els que avui som pares segurament no recordem haver jugant amb els nostres pares quan érem nens, però en canvi, tenim un bagatge important de joc amb els nostres germans, cosins, amics, veïns, etc.
Potser la reflexió que ens hem de fer està justament aquí, en observar -no com a pares i adonar-nos que involuntàriament, els estem robant el plaer de jugar amb els seus iguals i a canvi estan rebent alguna cosa molt menys rica.

El nostre deure com a pares és facilitar el joc lliure dels nostres nens i nenes, una activitat que té múltiples beneficis i que és summament important, i a partir de certa edat, hem de facilitar també que es trobin sense vigilància adulta amb els seus amics i donar-los llibertat i temps perquè, en definitiva, puguin ser nens i nenes.

I nosaltres? Doncs nosaltres també tenim dret a jugar, a mantenir viu l’esperit del joc, però per a això no cal prendre sopes de sorra cada dia.

Canviar les dinàmiques familiars no sempre és fàcil, les campanyes publicitàries i fins i tot de professionals recomanant jugar amb els nostres fills ens posen una forta pressió, però Jugar amb ells és una decisió que en tot cas hauria d’estar lliure de judicis. No voler jugar mai hauria de crear-nos un sentiment de culpabilitat.

Foto de jugar i jugar

Compartir temps amb els nostres nens i nenes és molt important, però hi ha moltes maneres més naturals, que ens sortiran del cor i que ens permetran connectar amb ells: Cuinar, escoltar-los, explicar-los com ens sentim, explicar contes, fer excursions que ens permetin viure experiències junts o regalar històries de les nostres pròpia infància és una cosa que els encanta i tot això formarà part dels seus records i els donarà la base i concepte del significat de la paraula família.