Jugarijugar's Blog


Sortir a la Vida
4 Mai 2012, 13:44
Filed under: Delicatessen

Una mare de l’escola Itaca de Manresa ens va fer  arribar ahir aquesta petita joia. Ens va explicar que la Fina Monell, la cap d’Estudis de l’escola organitza cada 4 o 5 setmanes unes tertúlies amb pares de l’escola i en una d’aquestes, els va donar aquest conte.  Ens ha semblat un text molt bonic i que convida a reflexionar.

Esperem que us agradi tant com a nosaltres.

Sortir a la Vida

Vincent  Teeuwen

Foto de Vincent Teeuwen

La meva mare va néixer i créixer al camp entre animals, ocells i flors. Ella ens va explicar que un matí, mentre passejava pel bosc recollint branquetes caigudes per encendre el foc, va veure un capoll de cuc penjant d’una tija. Va pensar que seria més segur per la pobre larva emportar-se-la a casa i adoptar-la sota la seva tutela.

Quan va arribar, la va posar sota una làmpada perquè tingués escalfor i a prop d’una finestra perquè no li faltés aire. Durant les següents hores, va estar al costat de la seva protegida esperant el gran moment. Després d’una llarga espera, que no va acabar fins a la matinada següent, la noia va veure com el capoll s’esquinçava i una poteta petitona i peluda treia el nas des de dins.

Tot era màgic i la mare ens explicava que tenia la sensació d’estar veient un miracle. Però, de sobte, el miracle es va tornar tragèdia. La petita papallona semblava no tenir força suficient per trencar el teixit de la càpsula que l’embolcallava. Per més força que feia, no aconseguia sortir per la petita perforació de l’efímer habitacle.

La meva mare no podia quedar-se sense fer res. Va anar a la cambra de les eines i en va tornar amb un parell de pinces delicades i unes tisores llargues, fines i esmolades que la iaia feia servir per als brodats. Amb molta cura deno tocar l’insecte, va anar tallant una finestra en el capoll per permetre que la papallona sortís de la seva càpsula.

Després d’uns minuts d’angoixa, la pobre papallona va aconseguir deixar enrera la seva presó i va caminar trontollant cap a la llum que venia de la finestra.

Explicava la mare que, plena d’emoció, va obrir la finestra per acomiadar la nouvinguda en el que seria el seu vol inaugural. Però, la papallona no va sortir volant, ni tant sols quan amb la punta de les pinces la va tocar suaument. Va pensar que estava espantada per la seva presència i la va deixar a prop de la finestra oberta, segura de que no la trobaria quan hi tornés.

Després de jugar tota la tarda, la mare va entrar de nou a la seva habitació i va trobar al costat de la finestra la papallona immòbil, les aletes enganxades al cos, les potetes dretes cap el sostre. La mare sempre ens explicava amb quina angoixa va portar l’insecte al seu pare, per explicar-li tot el que havia passat i a demanar-li que més hauria pogut fer per ajudar-la. L’avi, que sembla ser que era un d’aquests savis sense estudis que corren pel món, li va acariciar el cap amb dolçor i li va dir que no hi havia res més que ella hagués pogut fer, que en realitat la bona ajuda haguera estat fer menys, i no més.

Les papallones necessiten d’aquest terrible esforç que significa sortir de la seva presó per poder viure, perquè durant aquests instants, explicava l’avi, el cor batega amb moltíssima força i la pressió que es genera en el seu primitiu arbre circulatori injecta sang a les ales, que d’aquesta manera s’expandeixen i la capaciten per volar.

La papallona que va ser ajudada a sortir de la seva carcassa mai va poder expandir les seves ales, perquè la meva mare no l’havia deixat lluitar per la seva vida. La mare sovint ens deia que, moltes vegades, li hauria agradat aplanar-nos el camí, però llavors recordava la seva papallona i preferia deixar-nos injectar les nostres ales amb la força del nostre propi cor.




Tot jugant amb un bastó
16 Març 2012, 14:10
Filed under: Delicatessen

Tot jugant amb un bastó. Gianni Rodari

Foto de veyis Polat

Foto de Veyis Polat

Un dia el petit Claudi jugava al rebedor de l’escala, i pel carrer va passar un avi que duia unes ulleres d’or, caminava encorbat, recolzant-se en un bastó, i precisament davant de la porta, el bastó li va caure.
En Claudi, precipitat, va anar a recollir-li i li va donar al vell, que li va somriure i li va dir:
-Gràcies, però no em serveix. Puc caminar molt bé sense ell. Si t’agrada, te’l regalo.
I sense esperar resposta es va allunyar, i semblava menys encorbat que abans.
En Claudi va romandre allà amb el bastó entre les mans sense saber ben bé què fer.
Era un bastó comú de fusta, amb el mànec corb i la punta de ferro, i no es notava res més d’especial. En Claudi va colpejar dues o tres vegades el terra amb la punta, després, gairebé sense pensar-s’ho va muntar en el bastó i vet aquí que no era només un bastó, sinó un cavall, un meravellós poltre negre amb una estrella blanca al front, que es va llançar al galop al voltant del pati, renillant i fent sortir espurnes dels còdols.
Quan en Claudi una mica meravellat i una mica espantat, va aconseguir posar el peu al terra, el bastó era novament un bastó, i no tenia cascos sinó una senzilla punta oxidada, ni crineres de cavall, sinó el mateix mànec encorbat.
-Vull provar de nou. – va dir el Claudi, quan va aconseguir recuperar l’alè.
Va tornar a muntar al bastó, i aquesta vegada no va ser un cavall, sinó un solemne camell amb dos geps- i el pati era un immens desert per a travessar, però en Claudi no tenia por i observava des de lluny, per veure aparèixer l’oasi.
-“Certament és un bastó encantat“. – es va dir en Claudi, pujant per tercera vegada.
Ara era un automòbil de carreres, tot vermell amb el número escrit en blanc sobre del capó, i el pati una pista sorollosa, i en Claudi arribava sempre el primer a la meta.
Després, el bastó va ser una motonau i el pati un llac amb aigües tranquil·les i verdes, i després una nau espacial que solcava els espais, deixant rere seu una estela d’estrelles.
Cada vegada que en Claudi posava el peu a terra el bastó prenia el seu aspecte pacífic, el mànec lúcid, el vell capçat. La tarda va passar ràpida entre aquells jocs.
Cap al vespre en Claudi va treure el cap cap a la carretera, i vet aquí que veu el vell amb les ulleres d’or.
En Claudi el va observar amb curiositat, però no va poder veure en ell res d’especial: era un vell senyor qualsevol, una mica cansat pel passeig.
-T’agrada el bastó? – va preguntar somrient . En Claudi va pensar que li demanava i li va allargar, enrogint. Però el vell va fer un senyal de que no.
-Conserva’l. – li va dir. – Què faig jo amb un bastó? Tu pots volar, jo només podré recolzar-me. Em recolzaré al mur i serà el mateix.
I va marxar somrient, perquè no hi ha persona més feliç que el vell que pot regalar alguna cosa a un nen.



24 febrer 2012, 20:59
Filed under: Delicatessen

Delicatessen

Quinze minuts

… que no necessiten paraules.



18 gener 2012, 20:33
Filed under: Delicatessen

Delicatessen

Alguns desitjos 2012

Si Nadal és temps de trobades i agraïments i Desembre, en certa manera, tanca un cicle, Gener és un mes de començaments. Estrenem calendari, no només de paper o electrònic, sinó també intern. Ens fem propòsits i ens donem objectius, però també imaginem i somniem desperts. És temps de renovació, i val la pena creure que podem reinventar-ho tot, si ens movem pels desitjos que ens fan créixer.

Aquí van alguns dels nostres, anotats com en un post-it a la nevera, al costat de la llista d’anar a comprar. Perquè no ens faltin aquests ingredients al rebost. Per no perdre’ls de vista.

Quins són els vostres?

Jesse Barker

Un ram de somnis nous de trinca, per dur a les butxaques.

Una mirada oberta, per deixar-nos sorprendre cada dia.

Una estona per recordar el que val la pena.

Una aposta tossuda per les iniciatives que ens motiven.

Una curiositat viva, per preguntar i per preguntar-nos.

Un just equilibri entre força i tendresa.

I una aventura, llarga i fructífera, per compartir-la amb vosaltres.



10 gener 2012, 22:12
Filed under: Delicatessen

Delicatessen

Claudio Sourrue

Així com la dansa ens explica alguna cosa

que només amb dansa es pot explicar,

els jocs ensenyen quelcom

que només els jocs poden ensenyar,

i que no pot traduir-se en paraules.

Luís M. Pescetti



10 Desembre 2011, 15:23
Filed under: Delicatessen

Delicatessen

Mira què he fet: un arbre de tardor


Anna Ortiz



4 Desembre 2011, 18:27
Filed under: Delicatessen

Delicatessen

Prohibit pujar als arbres

victor.ramos

“Hi ha una escola que permet als nens pujar sols als arbres del pati!”.

No em costa gaire imaginar-me un titular com aquest a les portades dels diaris en un futur proper, perquè els jocs a què tenen accés els nostres fills són de colors molt bonics, però tan domesticats que no sé si mereixen el nom de jocs.

Avui el joc ha de tenir absolutament garantida la seguretat. Que cap nen no prengui mal. Però d’aquesta manera estem negant a les criatures la possibilitat de l’experiència aventurera. Entenc perfectament que els mestres vulguin ser previsors per estalviar-se problemes si hi ha el més petit accident, però em pregunto si un nen que no ha tingut mai cap possibilitat de trencar-se un braç ha gaudit realment d’una infància. Em ve ara al cap el nen Pío Baroja somiant amb el mar des de les branques més altres d’un arbre corcat, en un parc de Pamplona. En tornar a casa llegia Werther, Robinson, L’illa misteriosa, i bastia una veritable esquadra de vaixells de cartró que botava en una font propera a casa seva. “A mi m’hauria agradat -recorda a les seves memòries- ser com Robinson Crusoe, i quan tenia aquesta aspiració pujava, al vespre, al meu arbre i somiava en illes desertes”.

Avui cap arbre no pot competir en atractius amb la pantalla d’un ordinador. Potser la pantalla és el camí cap al futur, però llavors el futur me’l veig ple de persones sedentàries, maldestres i amb sobrepès que no han pujat mai a un arbre. Probablement tindran accés a tot tipus d’imatges, però no se n’hauran feta seva cap mentre, asseguts damunt la branca d’un arbre, balancegen les cames sobre el buit.

Gregorio Luri és Doctor en filosofia i educador

Publicat al suplement Criatures del diari ARA (12 de novembre 2011).

elsanto_va