Filed under: Especial Jugar i Jugar
Ja està, els nens i nenes ja han tornat al cole. Cada any em passa el mateix, abans que comenci l’Estiu m’envaeix el pànic pensant que no superarem tants dies d’estiu, m’imagino els meus fills perseguint-se a crits desesperats per tota la casa, suplicant veure la tele una i altre vetada, intentant trobar amics que han marxat al poble, a la platja, a casa de l”avia…
Però els dies passen molt més ràpid del que ens pensem i per als que ocupem aquest rang social tant liberal i fantàstic d’autònoms, treballar amb entrebancs és la normalitat, així que les últimes setmanes en casa ja eren de molta harmonia i els meus fills jugaven, de vegades amb amics i d’altres sense, es barallaven, es reconciliaven, miraven la tele, dibuixaven, dormien fins una mica tard, es preparaven l’esmorçar… i enmig de tot allò, jo treballava, evidentment no era un model de productivitat, però treballava.
Avui no tenia molt clar què compartir amb vosaltres per la tornada al cole i intentant inspirar-me, he notat amb més força el silenci que es respira a casa i m’he imaginat els meus fills en el seu primer dia de classe, la gran canvia de cicle i el petit de professora, els he deixat a la porta emocionats, pensant en els possibles nous companys que s’incorporarian a la classe aquest curs. També he vist petits que ploraven i continua revelant-me que el començament de cole hagi de ser traumàtic.
Així que finalment avui soc menys productiva que dies enrere, perquè el meu pensament l’ocupen molts nens i nenes que estimo: els que comencen i ploren, els que comencen i van saltant d’alegria, els que estrenen profe, els que cursen l´últim curs de primària, els que treuen bones notes i els que no tant, els que canvien de cole, els que no volen quedar-se al menjador, els que troben injust que les vacances durin tant poc i els que per contra, creuen que l’estiu és etern i avorrit, els que no juguen a fútbol i s’avorreixen en el pati, els que van a escoles actives, els que van caminant sols per primera vegada….
Avui la vida de molts infants canvia i val la pena aturar-nos un moment i viure-la amb ells intentant gaudir, respectar, acompanyar i aprendre d’aquests dies de canvi i transició a la seva vida perquè després de tot, qui sap què estaríem fent si no fos per ells.
Filed under: Educació
Ja fa uns quants anys que seguim atentament el que fa i diu Sir Ken Robinson.
En aquesta xerrada TED del mes d’abril, que per cert ens va agradar especialment, Sir Ken Robinson destaca 3 principis fonamentals per a que la ment humana prosperi – i com la cultura educativa actual treballa en contra d’això.
Amb el seu particular sentit del humor i la gràcia que el caracteritza ens explica com fugir del «vall de la mort» educatiu al que ara mateix ens afrontem i com educar a les nostres generacions més joves en un clima de possibilitats
Filed under: Articles d'altres
Foto flickr de sflovestory
Carlos González és Doctor en Pediatria, escriptor i col·labora habitualment amb diferents publicacions.
“Tornen els nens” és un article que ens va arribar al cor, subscrivim íntegrament les seves paraules.
Diari Ara, 6 de juliol de 2013.
Tornen els nens
Arriba l’estiu i les criatures tornen a la ciutat. Nens que caminen agafats de la mà, d’altres que van tots sols, infants que no caminen…
Veiem la nena enganxada al seu pare com una paparra (“No tens calor així, carinyo?”) i la que dansa i fa saltirons a cada pas perquè seria una pèrdua de temps caminar normal sota un cel tan blau, agafant una mà tan estimada, en un món tan nou. Nens que fan totes les preguntes (“Què fa aquell gos?”, “On anem?”, “Per què els pobres no treuen diners del caixer automàtic?”) i nens que tenen totes les respostes (“Dues ensaïmades, iaia, dues ensaïmades grans, només per un euro!”). El nen de dos anys que disputa durament a la seva germana de sis el privilegi d’empènyer el carret del súper, els germans que han aconseguit un carret cadascú i fan curses, les bessonetes assegudes totes serioses dins del seu carret, com si les acabessin d’adquirir en oferta dues per una.
Veiem iaies que escridassen i amenacen i després riuen amb altres iaies, i nens que se les estimen perquè tothom sap que les iaies mai no s’enfaden de veritat. Nens que es prenen la llista de la compra amb gran seriositat (“La farina, mama, és aquí la farina. Què més falta?”). La nena que intenta dominar les seves primeres espardenyes amb taló una mica alt, els adolescents que encara busquen la manera de moure harmoniosament els seus braços i cames súbitament massa llargs. Avis que ja no supervisen les obres públiques perquè tenen coses més interessants a supervisar. Nens que continuen tocant el que els han dit que no toquin, mares que estan a punt de perdre la paciència però s’ho repensen i ho deixen córrer. Nens que ajuden i expliquen i ploren i riuen i pidolen i corren i que tot s’ho miren amb un interès i una veneració que fan que els nostres carrers semblin parcs i avingudes.
Els nens han tornat a la ciutat, i l’han il·luminada. Com els boscos del Brasil a l’himne nacional d’aquell país, em sembla que les nostres ciutats, amb nens, tenen més vida, i la nostra vida més amors. Renunciem a moltes coses la resta de l’any, quan enviem els nostres nens a passar la major part del dia dins d’una escola. Marxaran al setembre i els dies es faran més curts i marxaran també les orenetes i les flors es tancaran i el cel es tornarà gris i les fulles cauran dels arbres. Tornaran breument per Nadal, i enmig del fred de l’hivern la ciutat s’omplirà de rialles i llums i músiques i la gent tornarà a somriure. No només els pares; tota la societat perd alguna cosa important quan els nens no hi són. Espero que almenys els ensenyin alguna cosa. Que el nostre sacrifici hagi valgut la pena.
Filed under: Sortejos
Ja tenim guanyadora!
La recepció de fotografies per entrar al Sorteig de la Diada Internacional del Joc es va tancar el dilluns 3 de juny a les 20:00. Aquest matí hem realitzat el sorteig i ha guanyat la foto número 157 que correspon a…
MARTA BORRELL
¡Enhorabona Marta! i gràcies a tots per participar. Ha estat genial anar rebent les vostres imatges amb els vostres infants jugant al aire lliure.
Aviat ens posarem en contacte amb la persona guanyadora. ———————————————————————————————– Hem fet el sorteig mitjançant el generador del números al atzar http://www.random.org
Filed under: Propostes Jugar i Jugar
On són els nens qualsevol dia entre les 5 i les 8 de la tarda? Alguns a casa, altres fent extraescolars i altres en el camí. Trobarem pocs nens sols pel carrer, i si en trobem algun segurament pensarem que els seus pares són irresponsables i inconscients.
Però el cert és que quan els nens superen els 7 anys necessiten més autonomia i privacitat. Abans era l’edat en que començaven a sortir a jugar sols al carrer. Actualment, com que el carrer es considera perillós, és l’edat en que comencen a demanar que els seus amics vinguin a casa a jugar. També és l’edat en que els pares, si no ho han fet ja, comencen a buscar tota mena d’extraescolars per fer de les tardes un temps ocupat, divertit i profitós. I també és el moment en que, si els pares no troben extraescolars, comencen a agafar afició als jocs virtuals que més endavant els permetran “relacionar-se” i “jugar en equip”amb altres nens.
Entre els 8 i els 11 anys els infants tenen moltes capacitats adquirides a nivell social, corporal i maduratiu. Tenen uns gustos bastant definits i solen saber què volen fer i amb qui volen fer-ho. També estan carregats d’energia i en ple creixement. Al cos d’un infant d’aquestes edats li cal moviment i el seu organisme necessita posar en funcionament les habilitats que ha anat adquirint al llarg dels anys previs. Assistir a una extraescolar on pugui fer esport és positiu a nivell corporal. Però… i les competències socials? I la seva maduració personal? I la seva autonomia?
Vam fer un petit experiment i vam assistir com observadores a diferents tipus d’extraescolars per a nens i nenes de 6 a 10 anys: futbol, bàsquet, patinatge artístic, dansa contemporània i classes de música. El que ens interessava observar era si els infants podien posar en pràctica les seves competències socials mentre practicaven alguna d’aquestes activitats sota la direcció i observació del seu mestre o entrenador.
Vam observar que els infants provaven sovint de tenir converses i jugar amb els seus companys però normalment eren convidats a no distreure’s i a centrar-se en allò que s’havia de fer. En acabar l’activitat, la dinàmica canviava i la majora de nens i nenes començaven a xerrar, a fer bromes i en alguns casos a jugar, fins que arribaven els pares, normalment amb certa pressa per anar a casa a fer deures, sopars, etc.
Parlant amb els propis nens i nenes, alguns van compartir coses valuoses i molt interessants com: “A mi m’agrada jugar a bàsquet, però no m’agraden gens els entrenaments”, “A mi m’encanta ballar, però és molt avorrit assajar des del mes de març la coreografia que farem pel festival de fi de curs” o “Jo vull aprendre a tocar la guitarra tocant cançons, no repetint mil vegades el mateix”.
En resposta a això, els adults podem fer la lectura políticament correcta de que cal entrenar si vols jugar bé, cal practicar molt si vols tocar bé la guitarra, cal comprometre’s a acabar una activitat que ja està pagada i, en definitiva, que sense esforç no anem enlloc i segurament és cert. Però no hem d’oblidar que esforç i patiment no son sinònims.
Nosaltres creiem que els nens comencen massa aviat a fer extraescolars, abans d’haver pogut experimentar sense pressió diferents activitats per saber quines aptituds i interessos tenen.
Fins fa no gaires anys els nens tenien ocasió de fer aquesta experimentació amb altres nens i nenes de diferents edats al carrer, on podien canviar lliurement d’activitat i no estaven lligats per normes i horaris. Un cop descobert el seu interès, amb 9, 10 o 11 anys, podien apuntar-se a una extraescolar i perfeccionar el seu talent amb esforç però sense sacrifici, perquè la motivació per fer l’activitat ja havia esdevingut intrínseca (és a dir, que surt de dins i no és imposada de fora).
Però aquest no és el principal avantatge de jugar al carrer. Jugant al carrer els nens ho poden decidir tot:
- A què juguen.
- Amb qui juguen.
- Quanta estona juguen.
- Iniciar baralles i acabar-les pacíficament (i de vegades no tant pacíficament).
- Enfrontar-se als adults per alguna entremaliadura.
- Assumir riscos a la seva mida.
- Tenir converses privades i profundes sobre preocupacions pròpies de la seva edat.
- Explorar amb els límits.
- Exercitar el seu cos amb esforç però sense patiment.
Foto de Mitya Ku
La quantitat de competències i habilitats que cal posar en pràctica jugant al carrer és molt llarga i segurament ens deixem coses importants però el que és evident és que permet fer una cosa vital per a la supervivència de qualsevol: conèixer-se a un mateix, conèixer els propis límits i capacitats, i posar-los en pràctica.
Foto de sunjournal
I què passarà amb tots els nostres nens d’ara, tant tancats, tant protegits i assumint tant pocs riscos? Potser cal fer una ullada als nostres adolescents, que sovint arriben a l’adolescència immadurs i amb una manca d’experiències que haurien estat vitals pel seu desenvolupament. Cometem un error molt gran pensant que quan siguin grans ja se’n sortiran i seran més madurs i tindran capacitat d’assumir riscos sense estavellar-se, ens equivoquem si no entenem que han de poder posar abans en pràctica les competències que els permetin afrontar la vida amb més seguretat i maduresa. Altrament, arriben a l’adolescència i llavors els llancem al buit i els demanem una autonomia que no han desenvolupat. O, pel contrari, continuem intentant sobreprotegir-los mentre ells es revolten contra l’excés de control i s’atreveixen amb experiències límit per a les quals no estan preparats. Quan ens trobem amb un adolescent “difícil” cal revisar quines van ser les seves vivències amb 8, 9, 10 anys…
És una realitat complicada però només els pares i mares podem canviar-ho. Cal revisar les nostres pors, posar-les-hi nom i treballar amb dades reals: potser parlem amb massa lleugeresa de segrestos, de perill als carrers. Diem que els nens d’ara ja no son com els d’abans d’espavilats i responsables… com si no fos responsabilitat nostra que ho siguin!
Foto de Mitya Ku
D’excuses en podem trobar a sota les pedres però el que esta clar és que els que hem de posar fil al agulla som les famílies perquè els polítics no faran res mentre no hi hagi un canvi social. Tots tenim el dret i la necessitat de poder circular amb llibertat pels carrers i els infants han de poder exercir el seu dret a jugar al seu barri, i tenen dret a fer-ho amb seguretat i amb autonomia. Això no és només necessari pel bé dels nostres fills: veure nens al carrer és garantia de salut del barri i de benestar per a tots els membres de la comunitat.
Les propostes de Francesco Tonucci recollides al llibre La Ciutat dels Infants poden ser un bon començament si teniu ganes de fer coses a nivell de barri. Però potser tot comença per esbandir les nostres pors i si ens es possible, deixar-los anar caminant sols fins a l’escola o desapuntant-los de l’activitat que menys els agrada per deixar un dia lliure que permeti quedar amb unes quantes mares i pares a la sortida de l’escola i proposar de recollir els nens en una altre plaça un parell d’hores més tard…
Foto de Roberto Verzo
Algú va robar als infants el dret d’ocupar els seus carrers per jugar i els pares i mares ho hem acceptat. Ara, cal tornar a normalitzar el joc al carrer.
Filed under: Sortejos
Amigues i amics,
Ja torna a ser el Dia Internacional del Joc i com bé sabeu, per nosaltres és dia de festa gran.
Aquest any estem dedicant la jornada a la defensa del joc al carrer, pensem que és molt important que els nostres infants recuperin els seus barris com espais de joc, que els facin seus i que els puguin gaudir igual que ho han fet tantes i tantes generacions.
Aquest any doncs, sortejarem joguines (i una coseta més), que es poden fer servir al exterior.
Donat l’èxit de la dinàmica del any passat, aquest any repetirem, però abans d’explicar-vos el que cal per participar, comencem per obrir boca amb els regals que sortegem:
Un carretó professional
ó una escala de Xarxa
ó una Cinta d’equilibri
ó un Pogo Stick Regulable
ó una sessió fotogràfica familiar
Sí, heu llegit bé! Ens hem posat en contacte amb la Paula Dietz Rauber. Paula és una fotògrafa professional fantástica a la que vam conèixer fa temps. Ens va fer una sessió estupenda i la seva feina amb famílies és maca i especial i per això ens va semblar un regal genial. La trobareu també al Facebook.
La sessió es farà a Sant Cugat del Valles fins al 15 de juliol del 2013, amb un màxim de 5 persones de la mateixa família i s’entregaran 8 fotos en format digital d’alta resolució.
Podreu triar un de tots els regals que proposem.
I ara, si esteu a punt, us expliquem el que cal per participar:
1.- Agafeu els vostres nens i nenes i la càmara de fotos.
2.- Obriu la porta i sortiu al carrer.
3.- Deixeu als nens fer allò que tant bé saben fer, és a dir, JUGAR.
4.- Inmortalitzeu el moment.
5.- Envieu-nos la vostra foto a info@jugarijugar.com
Bases del sorteig:
– Només s’acceptaran fotografies en les que apareguin infants jugant en un espai exterior.
– Podeu enviar una única imatge per participant.
– Envieu la vostra foto amb l’assumpte Foto sorteig dia del Joc i indiqueu un telèfon i nom de contacte.
– Totes les fotos participaran en el sorteig, no és un concurs de fotografia.
– L’últim dia per enviar-les serà el dilluns 3 de juny.
– Anunciarem el guanyador el dimecres 5 de juny i haurà de respondre en un plaç màxim de 15 dies: passat aquest termini sense resposta, entendrem que renuncia al regal.
Ens agradaria molt superar el rècord de fotos del any passat, animeu-vos-hi i convideu els vostres amics a participar!
Quan ens trobem amb vosaltres en directe, a les xerrades i tallers, hi ha un tema del que solem parlar i debatre, es tracta dels parcs infantils. Ja fa temps que teníem pendent compartir la nostra visió sobre els parcs i espais de joc al aire lliure pensats pels infants. No hi donarem gaires voltes, des de sempre ens han semblat espais artificials i sense ànima.
Per definició, un parc o pati escolar hauria de tenir arbres i zones verdes, també caldria que fos un espai que NO indiqui als infants com han de jugar, sinó un lloc amb estructures i recursos que puguin cobrir diferents necessitats i interesos: hi ha infants que necessiten grimpar, d’altres refugiar-se o amagar-se, uns altres practiquen l’equilibri i d’altres prefereixen escoltar i mirar com juguen altres nens… un espai ben dissenyat permet que tot això passi de forma natural sense que ningú es senti incòmode respecte els altres i un lloc així també permet que flueixi la comunicació entre infants de diferents edats, pares i avis.
Anant una miqueta més lluny i fent resó de les paraules del professor Francesco Tonucci, podríem dir que els parcs son un invent per excloure els infants de la vida dels adults, per apartar-los dels espais públics i fer que estiguin tots reunits en un espai aparentment segur sense “molestar” altres adults que no siguin els seus pares, avis o cangurs.
Si reflexionem, el sentit comú ens permetrà veure que els infants necessiten just el contrari; ells voelen veure als adults, conviure amb ells i observar com es relacionen, és la seva manera de aprendre com funciona la societat i de identificar els possibles perills del seu poble o ciutat.
Hem de tenir clar que quan son petits, ells i nosaltres estem disposats a anar junts a tot arreu, però arriba un moment en el que prefereixen tenir autonomia i desplaçar-se sols o amb els seus amics, però com no els hem vist mai moure’s sols, afloren les nostres pors.
Tenir-los apartats en un parc que a més els diu com han de jugar: pel tobogà cal baixar per la rampa assegut, al gronxador cal anar també assegut, el cavallet cal fer-lo anar cap a davant i cap a darrera… diguem que l’espai per al joc lliure i espontani que tant defensem i del que tantes vegades hem parlat, als parcs tradicionals queda anulat, i no només pels propis jocs, també els pares que acompanyem els nens els diem sovint el què cal fer.
Tornant a referir-nos al Tonucci, el millor seria que els parcs no existisin, perquè els infants per jugar necessiten ben poqueta cosa, però la realitat és que els parcs són una necessitat que hem creat socialment i eliminar-la completament és molt difícil, així que per què no començar per crear, en comptes de parcs infantils, espais familiars ben pensats?
Podríem estendre’ns molt en com influeixen els parcs en el joc dels infants, però millor que això serà que us recomanem un llibre que defineix just el que nosaltres pensem sobre els parcs: La ciudad de los Niños de Francesco Tonucci, i també podeu mirar aquesta entrevista que li van fer a finals del any passat a L’Escola dels Encants.
Al nostre país, els espais familiars pràcticament no existeixen, el que abunda són els parcs infantils poc “creatius” i això esta lligat a vàries coses: d’una banda tenim que qui s’encarrega dels espais de joc pels infants als pobles i ciutats son els ajuntaments. Alguns tenen sort i tenen regidors que saben què és un nen i quines són les seves necessitats. Aposten per espais al aire lliure creatius, amplis i bonics i uns quants fins i tot estan integrats a la vida quotidiana del poble, és a dir, que son espais frequentats per adults i infants.
D’altres (la majoria), es limiten a instalar els jocs que compleixen la normativa i que son més economics i als que els cal poc manteniment i així, anem on anem, trobarem més o menys els mateixos parcs i patis escolars, amb les mateixes distribucions i els mateixos jocs, com si de franquícies es tractèssin.
Per sort, no a tot el món es concebeixen els espais públics per les famílies de la mateixa manera i ho hem descobert gràcies a Playscapes, el millor escaparat que coneixem per acostar-nos a tot el que es fa, principalment als Estats Units, però també en altres llocs del món, sobre aquest tema.
Fa 6 anys que al seu bloc comparteixen els seus descobriments, alguns son veritables meravelles de disseny, arquitectura i creativitat. La seva motivació per crear el bloc us acostarà a la seva filosofia:
”Perquè és difícil trobar informació no comercial sobre espais de joc. I em sembla frustrant.”
“Perquè un espai públic de joc no te per què costar un milió de dólars i venir en una caixa. De fet, és millor si no és així”
“Perquè els parcs infantils estan insuficientment reconeguts com un medi artístic.”
“Perquè a tothom li encanten els parcs!”
No deixeu de visitar-lo, estem segures que us sorprendrà. Aquí us deixem una petita mostra d’espais que ens han agradat, alguns es troben almig de la natura i altres estan integrats en l’arquitectura urbana:
Navigating Dreams, Beam Camp and Matthew Springett Associates, Strafford New Hampshire USA, 2012
Chop-Stick, VisionDivision, Indianapolis, USA, 2012
Thoughts on Playground Preservation, Central Park, New York City
Cow Hollow School Natural Playscape, San Francisco California, Surface Design, 2010
Loose parts on the Playground, Now and Then
Play Tents Community Art Installation, Noa Meir and Tali Buchler, Zichron Yaakov, Israel, 2012
Primary Structure, Jacob Dahlgren,Wanås Sweden, 2011
More Playground Crochet from Toshiko Horiuchi MacAdam
Janet Lansbury ha sigut actriu i model des de fa molts anys, però la seva veritable vocació la va trobar essent mare, quan buscant orientació sobre criança va conèixer el treball de Magda Gerber.
D’això ja fa 17 anys i des de llavors es dedica a impartir classes per a famílies centrades en els primers anys de vida dels infants.
Ja fa un any que seguim el seu bloc i les seves aportacions en el seu mur de facebook i és fascinant la quantitat d’informació i recursos que en ell comparteix, així que us recomanem molt visitar-ho amb calma.
Aquesta és una traducció de l’entrada Infant Play – Great Minds At Work (Captured On Video!), una entrada que explica el joc dels nadons i que a més va acompanyada d’un vídeo que mostra un exemple de joc lliure en dues etapes de desenvolupament diferents. La primera part del vídeo ès fantàstica i a la segona, quan el nen juga amb un puzzle, més que el propi joc que fa, reconeixem com valuosa la concentració, postura i llibertat amb la que fa l’activitat.
Ens han agradat especialment els dos primers paràgrafs de l’entrada perquè ens sentim molt identificades amb el nostre propi procés en el descobriment de la importància del joc lliure en els nadons i els infants.
El joc dels nadons – Grans ments treballant (captat en vídeo).
(traducció).
He observat a centenars d’infants durant més de disset anys i em sento còmoda dient que tinc una idea del seu món, però continuo sentint-me incòmoda quan descric el “joc infantil” als altres. Tinc la sensació de que les persones pensen, “Oh sí, clar, els nens jugant”. Però en realitat, des de que el nadó té només unes setmanes, fins i tot dies, podem acompanyar i convertir en hàbit l’alegria interior que impulsa el joc. I quan aprenem a reconèixer, valorar i facilitar que aquest element inestimable en la vida d’un nadó ocorri, se’ns reserven sorpreses increïbles.
Els moments de joc d’un nadó poden semblar molt avorrits als ulls dels adults. Ens sentim obligats a entretenir-los (com jo ho vaig fer), o creure que és necessari mantenir-los estimulats amb moviments continus en suports i seients infantils. Francament, malgastem la nostra energia ‘ocupant’ el temps d’un nadó perquè en el nostre afany, soscavem el seu desig natural d’iniciar les seves pròpies activitats i absorbir el món amb els seus propis recursos.
Els nadons són autodidactes i el que realment necessiten (i dóna enormes beneficis per al desenvolupament, com es veurà en el vídeo) és el temps, la llibertat i la confiança de poder “ser”.
Els adults oblidem que per a ells cada detall mundà del món és nou i estimulant, cada forma, contrast, so, fins i tot el més mínim moviment és fascinant. La vida és un pati d’esbarjo: els nadons estan “jugant” quan miren al seu al voltant, escolten, senten i oloren l’aire, quan tenen la llibertat per aconseguir, agafar, girar els seus cossos, i pensar … pensar … pensar. (No t’encantaria saber que estan pensant els nadons?)
La primera vegada que em vaig adonar que el meu fill estava “jugant” sobre el canviador, ell tenia nou dies. Estàvem a punt d’acabar el canvi de bolquer i vaig observar que estava mirant una ombra en la paret, absolutament captivat. Vaig respirar profundament, em vaig contenir d’interrompre’l… i vaig esperar. Quan per fi em va mirar dos o tres minuts més tard, li vaig preguntar: “Vols que t’agafi?” I quan els seus ulls semblaven dir: “Sí”, així ho vaig fer.
Si respectem aquests importants moments personals que dediquen els nostres nadons a pensar – i no els interrompem – animarem a períodes més llargs de joc que es poden estendre a hores quan es fan més grans.
Un nadó és més participatiu i aprèn millor quan es confia en la seva pròpia agenda en lloc de respondre a la nostra. Quan els nadons són “els escriptors, directors i actors principals” del seu temps de joc, paraules textuals de l’experta Magda Gerber, es desenvolupen fortes capacitats cognitives i es nodreixen de forma natural les seves habilitats per explorar, imaginar i crear.
La nostra funció és dissenyar un espai segur amb unes quantes joguines i objectes simples, tenint en compte que el plaer sensorial que brinda la natura sempre és preferible. Assegurem-nos que el nadó pot moure’s lliurement, al principi, recolzat sobre la seva esquena i després hem d’alliberar-nos de totes les expectatives (un repte interessant), i permetre que el nostre nadó faci el que desitgi fer.
Els objectes simples de formes poc definides són els millors per posar al seu abast, igual que boles de diferents mides, els tovallons de cotó, les grans cadenes o anelles, galledes i bols per apilar, nines senzilles per a nadons, etc (Us recomanem observar els exemples de materials que es mostren en el vídeo.) A mesura que el nadó comenci a caminar per si mateix es pot ampliar la selecció amb estructures per grimpar i altres materials, sempre tenint en compte que volem fomentar l’aprenentatge actiu, dirigit pel propi infant, confiant en la seva capacitat per resoldre problemes i permetent l’experimentació creativa en lloc de voler que “faci les coses bé”.
Ja que una imatge val més que mil paraules (i ja porto 600), anem amb al vídeo:
La primera secció és un nadó de quatre mesos i mig jugant a l’aire lliure. Després observarem al mateix nen amb dos anys d’edat centrat en un trencaclosques. Es tracta d’un nen que va passar els seus primers anys explorant lliurement entre migdiades, menjars i canvis de bolquer. Mai va ser dirigit, mai ningú li va ensenyar “com” s’havia de jugar. Va ser interromput només quan era absolutament necessari.
Avui, amb vuit anys, aquest infant segueix sent un alegre aprenent independent.
Filed under: Articles d'altres
Ja fa temps que al facebook i a les nostres xerrades parlem d’un tema que ens sol inquietar a pares i professors. Es tracta de l’autonomia en la mobilitat dels infants. Des de ben petits, els nens i nenes busquen la seva intimitat i durant els primers 7 anys la poden trobar a casa, repartida en petites estones perquè amb això en tenen prou. Quan son més grans, això canvia (o hauria de canviar) i és quan ens demanen sortir a comprar sols, anar caminant a l’escola o fins i tot sortir a jugar amb els seus amics sense vigilància adulta.
Els que ara som pares molt probablement vam poder gaudir d’aquesta autonomia quan vam ser nens, però les coses han canviat molt i ara pels infants és molt difícil poder gaudir de moments de joc al aire lliure sense la supervisió d’un adult.
Aquest article que us compartim avui és una notícia publicada en un diari d’Anglaterra, últimament en aquest país, diverses associacions estan treballant per recuperar els carrers com espai de joc.
Al nostre país no s’ha fet mai cap estudi com aquest, però si es fes, molt probablement les estadístiques serien semblants a les que publica l’article.
“El dret dels nens i les nenes a la mobilitat”, encara que no parla dels possibles perjudicis que te pel desenvolupament la privació d’aquests espais d’autonomia en el joc, recull uns resultats i reflexions valuoses i interessants sobre aquest tema.
Per Telegraph reporters
13 de gener de 2013
El dret dels nens i les nenes a la movilitat
Només a un de cada quatre alumnes de primària se’ls permet tornar sols a casa.
Segons un informe publicat avui, durant les últimes quatre dècades, els nens i nenes de l’escola primària a Anglaterra han perdut gran part de la seva llibertat per moure’s al seu barri sense supervisió d’un adult.
La investigació ha revelat que a només el 25% dels nens de primària se’ls permet anar de casa a l’escola sols, en comparació amb el 86% que ho feien l’any 1971 Foto: Alamy
Només el 25% dels nens de primària se’ls permet anar de casa a l’escola sols, en comparació amb el 86% que ho feien l’any 1971, així ho revela una investigació de l’Institut d’Estudis de Polítiques (PSI) de la Universitat de Westminster.
Les xifres recopilades per l’Institut al 1971, 1990 i 2010 han descobert una gran reducció en la mobilidad independent dels joves – la mesura en la que els pares els permeten jugar i caminar per l’entorn de la seva àrea local sense que cap adult els supervisi.
L’estudi també revela que els nens tenen menys independència per moure’s per si sols, en comparació amb els nens alemanys de la mateixa edat. Els nens i nenes de 11 a 15 anys també s’han enfrontat a majors restriccions a la seva independència.
Ben Watson, investigador de l’Institut, i un dels autors de l’informe, afirmà: “La mobilitat independent ha demostrat ser bona pel benestar i el desenvolupament dels nens i nenes, tot i així, la nostra investigació mostra que ha disminuït considerablement a les últimes quatre dècades. L’experiència d’Alemanya mostra que aquesta disminució no és un resultat inevitable del tipus de vida actual. Si ens preocupem per la salut futura dels nostres nens, cal prendre mesures per a que puguin recuperar el dret a un entorn segur a l’aire lliure sense necessitat de supervisió d’un adult.”
Mayer Hillman, investigador emèrit principal de l’Institut, que ha participat en la coordinació i l’anàlisi dels resultats durant el periode de 40 anys de la investigació, va dir: “És molt lamentable que s’hagi prestat tanta poca atenció als danys causats per aquesta erosió en les llibertats dels nens i nenes i en el deteriorament de la seva qualitat de vida. Es necessita invertir molt més esforç en revertir aquest procés que està obtenint uns resultats tan desafortunats.”
L’Associació britànica “Sustrans”, organització no governamental que promou el transport sostenible, ha llançat recentment la campanya “Free Range Kids” per a que sigui més fàcil per als nens moure’s de forma independent, jugar a l’aire lliure i explorar la seva comunitat local, i tenir així les habilitats, oportunitats i suport per fer-lo de forma segura.
El president executiu, Malcolm Shephers va dir: “És una tragèdia que molts dels nostres nens no estiguin complint amb els nivells recomanats d’activitat física, però no és estrany que els pares sentin que els seus veïnats no són segurs. Necessitem amb urgència fer que les nostres comunitats siguin més segures si volem tornar a tenir nens actius, que es desplacin a peu i en bicicleta a l’escola i que juguin a l’aire lliure. Els pares volen veure els carrers més segurs. El Govern ha de canviar el límit de velocitat estàndard a 30 km/h en els carrers en els que vivim, treballem i juguem”.
Cath Prisk, directora de “Play England”, organització que dóna suport al joc infantil, va dir: “Aquest estudi confirma les nostres pròpies investigacions: hi ha més barreres per jugar fora i moure’s de forma independent per als nens d’avui que per les generacions anteriors. Curiosament, la investigació mostra que els nens dels altres països, com Alemanya, gaudeixen molt més d’aquest dret que els nens anglesos.”
“Els pares que volen invertir aquesta tendència preocupant haurien de pensar en donar als seus fills el do de la independència a la llar, a la porta de casa, al seu veïnat i més enllà”.
Les enquestes per a la investigació es van realitzar a nens i a pares de 10 escoles (cinc de primària i cinc de secundària) en cinc àrees d’Anglaterra: Isligton, Nottingham, Stevenage, Winchester i lentorn rural d’Oxford. A Alemanya, Kvln Innenstadt, Witten, Kvln Chorweiler, Wuppertal-Langerfeld i Bochum.
Als nens se’ls va preguntar si se’ls permetia creuar les carreteres principals sols, si anaven en autobús i en bicicleta sense cap adult, si tornaven a casa de l’escola sols, si anaven a d’altres llocs pel seu compte o amb amics i si sortien sols de nit.
Filed under: Especial Jugar i Jugar
Show Room a Barcelona
Benvolguts amics i amigues,
Aquest any tornem a organitzar una presentació de materials a Barcelona, una cita especial pensada per vosaltres, que busqueu joguines de qualitat. Podreu veure i tocar, descobrir i preguntar, i fer comanda amb el nostre assessorament personalitzat.
QUAN
Dissabte 1 de desembre
10: 30 a 14:00
15:30 a 19:30
Diumenge 2 de desembre
10: 30 a 14:00
A ON
Espai Aigua
Carrer València 601 interior Local 4
(Entre Rogent i Meridiana)
08026 El Clot – Barcelona
COM
Us podeu presentar sense cita prèvia però per tal d’organitzar millor les visites i donar-vos una millor atenció, ens anirà molt bé i us agrairem si envieu un correu electrònic a claudia@jugarijugar.com amb la següent informació:
Nom:
Telèfon de contacte:
Vindré al show room el día i hora:
M’agradaria veure material per infants de ……. anys.
Els 3 productes que tinc ganes de conèixer són:
1)
2)
3)
Aquest espai estarà destinat exclusivament als adults i a pares i mares amb nadons petits.
Totes les comandes fetes al show room podran gaudir d’un 5% de descompte.
Jugarijugar's Blog 