Quan ens trobem amb vosaltres en directe, a les xerrades i tallers, hi ha un tema del que solem parlar i debatre, es tracta dels parcs infantils. Ja fa temps que teníem pendent compartir la nostra visió sobre els parcs i espais de joc al aire lliure pensats pels infants. No hi donarem gaires voltes, des de sempre ens han semblat espais artificials i sense ànima.
Per definició, un parc o pati escolar hauria de tenir arbres i zones verdes, també caldria que fos un espai que NO indiqui als infants com han de jugar, sinó un lloc amb estructures i recursos que puguin cobrir diferents necessitats i interesos: hi ha infants que necessiten grimpar, d’altres refugiar-se o amagar-se, uns altres practiquen l’equilibri i d’altres prefereixen escoltar i mirar com juguen altres nens… un espai ben dissenyat permet que tot això passi de forma natural sense que ningú es senti incòmode respecte els altres i un lloc així també permet que flueixi la comunicació entre infants de diferents edats, pares i avis.
Anant una miqueta més lluny i fent resó de les paraules del professor Francesco Tonucci, podríem dir que els parcs son un invent per excloure els infants de la vida dels adults, per apartar-los dels espais públics i fer que estiguin tots reunits en un espai aparentment segur sense “molestar” altres adults que no siguin els seus pares, avis o cangurs.
Si reflexionem, el sentit comú ens permetrà veure que els infants necessiten just el contrari; ells voelen veure als adults, conviure amb ells i observar com es relacionen, és la seva manera de aprendre com funciona la societat i de identificar els possibles perills del seu poble o ciutat.
Hem de tenir clar que quan son petits, ells i nosaltres estem disposats a anar junts a tot arreu, però arriba un moment en el que prefereixen tenir autonomia i desplaçar-se sols o amb els seus amics, però com no els hem vist mai moure’s sols, afloren les nostres pors.
Tenir-los apartats en un parc que a més els diu com han de jugar: pel tobogà cal baixar per la rampa assegut, al gronxador cal anar també assegut, el cavallet cal fer-lo anar cap a davant i cap a darrera… diguem que l’espai per al joc lliure i espontani que tant defensem i del que tantes vegades hem parlat, als parcs tradicionals queda anulat, i no només pels propis jocs, també els pares que acompanyem els nens els diem sovint el què cal fer.
Tornant a referir-nos al Tonucci, el millor seria que els parcs no existisin, perquè els infants per jugar necessiten ben poqueta cosa, però la realitat és que els parcs són una necessitat que hem creat socialment i eliminar-la completament és molt difícil, així que per què no començar per crear, en comptes de parcs infantils, espais familiars ben pensats?
Podríem estendre’ns molt en com influeixen els parcs en el joc dels infants, però millor que això serà que us recomanem un llibre que defineix just el que nosaltres pensem sobre els parcs: La ciudad de los Niños de Francesco Tonucci, i també podeu mirar aquesta entrevista que li van fer a finals del any passat a L’Escola dels Encants.
Al nostre país, els espais familiars pràcticament no existeixen, el que abunda són els parcs infantils poc “creatius” i això esta lligat a vàries coses: d’una banda tenim que qui s’encarrega dels espais de joc pels infants als pobles i ciutats son els ajuntaments. Alguns tenen sort i tenen regidors que saben què és un nen i quines són les seves necessitats. Aposten per espais al aire lliure creatius, amplis i bonics i uns quants fins i tot estan integrats a la vida quotidiana del poble, és a dir, que son espais frequentats per adults i infants.
D’altres (la majoria), es limiten a instalar els jocs que compleixen la normativa i que son més economics i als que els cal poc manteniment i així, anem on anem, trobarem més o menys els mateixos parcs i patis escolars, amb les mateixes distribucions i els mateixos jocs, com si de franquícies es tractèssin.
Per sort, no a tot el món es concebeixen els espais públics per les famílies de la mateixa manera i ho hem descobert gràcies a Playscapes, el millor escaparat que coneixem per acostar-nos a tot el que es fa, principalment als Estats Units, però també en altres llocs del món, sobre aquest tema.
Fa 6 anys que al seu bloc comparteixen els seus descobriments, alguns son veritables meravelles de disseny, arquitectura i creativitat. La seva motivació per crear el bloc us acostarà a la seva filosofia:
”Perquè és difícil trobar informació no comercial sobre espais de joc. I em sembla frustrant.”
“Perquè un espai públic de joc no te per què costar un milió de dólars i venir en una caixa. De fet, és millor si no és així”
“Perquè els parcs infantils estan insuficientment reconeguts com un medi artístic.”
“Perquè a tothom li encanten els parcs!”
No deixeu de visitar-lo, estem segures que us sorprendrà. Aquí us deixem una petita mostra d’espais que ens han agradat, alguns es troben almig de la natura i altres estan integrats en l’arquitectura urbana:
Navigating Dreams, Beam Camp and Matthew Springett Associates, Strafford New Hampshire USA, 2012
Chop-Stick, VisionDivision, Indianapolis, USA, 2012
Thoughts on Playground Preservation, Central Park, New York City
Cow Hollow School Natural Playscape, San Francisco California, Surface Design, 2010
Loose parts on the Playground, Now and Then
Play Tents Community Art Installation, Noa Meir and Tali Buchler, Zichron Yaakov, Israel, 2012
Primary Structure, Jacob Dahlgren,Wanås Sweden, 2011
More Playground Crochet from Toshiko Horiuchi MacAdam
Janet Lansbury ha sigut actriu i model des de fa molts anys, però la seva veritable vocació la va trobar essent mare, quan buscant orientació sobre criança va conèixer el treball de Magda Gerber.
D’això ja fa 17 anys i des de llavors es dedica a impartir classes per a famílies centrades en els primers anys de vida dels infants.
Ja fa un any que seguim el seu bloc i les seves aportacions en el seu mur de facebook i és fascinant la quantitat d’informació i recursos que en ell comparteix, així que us recomanem molt visitar-ho amb calma.
Aquesta és una traducció de l’entrada Infant Play – Great Minds At Work (Captured On Video!), una entrada que explica el joc dels nadons i que a més va acompanyada d’un vídeo que mostra un exemple de joc lliure en dues etapes de desenvolupament diferents. La primera part del vídeo ès fantàstica i a la segona, quan el nen juga amb un puzzle, més que el propi joc que fa, reconeixem com valuosa la concentració, postura i llibertat amb la que fa l’activitat.
Ens han agradat especialment els dos primers paràgrafs de l’entrada perquè ens sentim molt identificades amb el nostre propi procés en el descobriment de la importància del joc lliure en els nadons i els infants.
El joc dels nadons – Grans ments treballant (captat en vídeo).
(traducció).
He observat a centenars d’infants durant més de disset anys i em sento còmoda dient que tinc una idea del seu món, però continuo sentint-me incòmoda quan descric el “joc infantil” als altres. Tinc la sensació de que les persones pensen, “Oh sí, clar, els nens jugant”. Però en realitat, des de que el nadó té només unes setmanes, fins i tot dies, podem acompanyar i convertir en hàbit l’alegria interior que impulsa el joc. I quan aprenem a reconèixer, valorar i facilitar que aquest element inestimable en la vida d’un nadó ocorri, se’ns reserven sorpreses increïbles.
Els moments de joc d’un nadó poden semblar molt avorrits als ulls dels adults. Ens sentim obligats a entretenir-los (com jo ho vaig fer), o creure que és necessari mantenir-los estimulats amb moviments continus en suports i seients infantils. Francament, malgastem la nostra energia ‘ocupant’ el temps d’un nadó perquè en el nostre afany, soscavem el seu desig natural d’iniciar les seves pròpies activitats i absorbir el món amb els seus propis recursos.
Els nadons són autodidactes i el que realment necessiten (i dóna enormes beneficis per al desenvolupament, com es veurà en el vídeo) és el temps, la llibertat i la confiança de poder “ser”.
Els adults oblidem que per a ells cada detall mundà del món és nou i estimulant, cada forma, contrast, so, fins i tot el més mínim moviment és fascinant. La vida és un pati d’esbarjo: els nadons estan “jugant” quan miren al seu al voltant, escolten, senten i oloren l’aire, quan tenen la llibertat per aconseguir, agafar, girar els seus cossos, i pensar … pensar … pensar. (No t’encantaria saber que estan pensant els nadons?)
La primera vegada que em vaig adonar que el meu fill estava “jugant” sobre el canviador, ell tenia nou dies. Estàvem a punt d’acabar el canvi de bolquer i vaig observar que estava mirant una ombra en la paret, absolutament captivat. Vaig respirar profundament, em vaig contenir d’interrompre’l… i vaig esperar. Quan per fi em va mirar dos o tres minuts més tard, li vaig preguntar: “Vols que t’agafi?” I quan els seus ulls semblaven dir: “Sí”, així ho vaig fer.
Si respectem aquests importants moments personals que dediquen els nostres nadons a pensar – i no els interrompem – animarem a períodes més llargs de joc que es poden estendre a hores quan es fan més grans.
Un nadó és més participatiu i aprèn millor quan es confia en la seva pròpia agenda en lloc de respondre a la nostra. Quan els nadons són “els escriptors, directors i actors principals” del seu temps de joc, paraules textuals de l’experta Magda Gerber, es desenvolupen fortes capacitats cognitives i es nodreixen de forma natural les seves habilitats per explorar, imaginar i crear.
La nostra funció és dissenyar un espai segur amb unes quantes joguines i objectes simples, tenint en compte que el plaer sensorial que brinda la natura sempre és preferible. Assegurem-nos que el nadó pot moure’s lliurement, al principi, recolzat sobre la seva esquena i després hem d’alliberar-nos de totes les expectatives (un repte interessant), i permetre que el nostre nadó faci el que desitgi fer.
Els objectes simples de formes poc definides són els millors per posar al seu abast, igual que boles de diferents mides, els tovallons de cotó, les grans cadenes o anelles, galledes i bols per apilar, nines senzilles per a nadons, etc (Us recomanem observar els exemples de materials que es mostren en el vídeo.) A mesura que el nadó comenci a caminar per si mateix es pot ampliar la selecció amb estructures per grimpar i altres materials, sempre tenint en compte que volem fomentar l’aprenentatge actiu, dirigit pel propi infant, confiant en la seva capacitat per resoldre problemes i permetent l’experimentació creativa en lloc de voler que “faci les coses bé”.
Ja que una imatge val més que mil paraules (i ja porto 600), anem amb al vídeo:
La primera secció és un nadó de quatre mesos i mig jugant a l’aire lliure. Després observarem al mateix nen amb dos anys d’edat centrat en un trencaclosques. Es tracta d’un nen que va passar els seus primers anys explorant lliurement entre migdiades, menjars i canvis de bolquer. Mai va ser dirigit, mai ningú li va ensenyar “com” s’havia de jugar. Va ser interromput només quan era absolutament necessari.
Avui, amb vuit anys, aquest infant segueix sent un alegre aprenent independent.
Jugarijugar's Blog 